I què és el que vol el públic?

L’altre dia va sorgir una d’aquelles converses espontàniament interessants i reflexives amb un amic músic, (sigui dit de pas, fundador de la banda Rock The 80’s, ja anomenada i recomanada en alguna ocasió) sobre què vol el públic. D’alguna manera, en el món de les arts sempre s’imposen modes que acaben eliminant o aixafant les alternatives minoritàries que hi pugui haver. I això, no hauria de ser així, perquè de població, n’hi ha molta, els gustos són ben variats i per tant no hi hauria d’haver cap tipus d’encasellament.

 

Bé deixant certs mítings a banda, parlàvem sobre el fet que avui dia el públic demana, però no se l’escolta. S’imposen certs estils de fer les coses i aclaparen tots els mitjans, però no hi ha una correspondència amb els gustos generals, i això condueix al desastre.

 

Un exemple: teatre. Parlo del teatre de masses, aquell que arrossega a entesos i neòfits. Què és el que hi ha? Teatres enormes buits. I és tot culpa de la crisi? Hi ha hagut una apujada de preus fenomenals gràcies a la màgica idea del 21% d’IVA, però és tot això la causa del desert? La temporada del 2012-2013, el Teatre Lliure de Montjuïc no va omplir tant com esperava en els espectacles més estrella com Dispara, agafa el tresor, repeteix però en canvi, quan va venir la Blanca Portillo amb la seva colla a interpretar el seu Segismundo en una setmana no hi cabia ni una agulla i es sentien laments constants pel fet que s’exhaurissin les entrades.

 

Va ser aleshores quan va sorgir la pregunta per primera vegada: “Què vol el públic?”. I en el fons, el gran públic vol veure clàssics, que serà que n’hi ha pocs en la nostra literatura, i deixar els contemporanis reservats als espais ja pensats per això, que també n’hi ha molts a la ciutat Comtal.

 

Amb el meu amic parlàvem de música. Concerts estiuencs massius amb Dj’s i tota la pesca, però el públic quiet, bevent i xerrant en capelletes. I ningú fa cas als músics. Però en canvi, una banda que torna al de sempre, a interpretar els clàssics dels 80 remouen a tot tipus de públic, rocker i no, adult i jove. I no només pels components, sinó perquè saben commoure.

 

I és que avui dia sembla que s’ha oblidat una part essencialment bàsica del que són les arts performatives: el receptor compta, perquè el receptor interpreta allò que veu i li dóna la rellevància o ho enfonsa. I no hi ha cabuda per lamentacions d’artista incomprès, una vegada passi, però més de dues ja no. I si ens oblidem de que fem espectacle per a que sigui rebut, i passem del receptor, aleshores no es produeix la comunicació amb el públic i desapareix la màgia de la comunicació.

 

No vull dir amb això que hem de deixar de ser creatius. No. Però si volem que la gent segueixi omplint teatres, sales de concerts, etc., també hem de ser conseqüents i fer una anàlisi del lloc on estem i què demana el públic diana. No tothom vol veure performances, no tothom vol veure Lorca, no tothom vol escoltar Bruce Springsteen però tampoc tothom vol ser Lady Gaga.