Tú, tan lejos

Tú, tan lejos d’Úna Fingal

Fingal, Úna. Tú, tan lejos. Primera edició.

Madrid, Playa de Ákaba, 2016. 216 pàgines.

ISBN 978-84-946009-3-7

Úna Fingal (Isabel Laso, Lleida, 1964) és una autora que té a les seves esquenes una llarga trajectòria professional vinculada al món de la ràdio, la televisió, el teatre. Com a escriptora ha publicat diversos relats com a membre de la Generación Subway i diverses antologies, va guanyar el I Premi Literari Playa de Ákaba (2015) amb la seva obra La canción del bardo. Amb aquesta obra es consolida com autora de novel·la psicològica, d’època, amb misteri i romanticisme.

Tú, tan lejos ens tranporta als anys 20, quan l’Eloísa, una jove artista barcelonina, es trasllada als Pirineus lleidatans buscant nous aires i deslligar-se del seu passat. Allà, comença a treballar per una misteriosa família ubicada en una sòrdida mansió i els membres de la qual resulten estranys i desagradables. A poc a poc, la protagonista es veurà arrossegada per secrets i passions i haurà d’aprendre a bregar amb ells, a ser forta i a sobreviure.

Aquesta és una novel·la que ajunta de manera magistral el romanticisme i el misteri, fent un homenatge a la literatura d’una època (la novel·la romàntica de finals de segle XIX) però amb el to actual que fa que es converteixi en una història intemporal. L’autora ens endinsa en la ment de la protagonista i aconsegueix el nexe entre personatge – lector de seguida, de manera que des de l’inici sentim la tristor, la passió, el temor, la vergonya que sent Eloísa durant aquest viatge per les màgiques muntanyes del Pirineu. Amb ella, percebem els obscurs misteris de envolten la família Palau, i amb ella ens retrobem amb la passió oblidada.

Però no és només una història amb misteris per resoldre i prou. Alhora, coneixem diversos perfils de personatges a través dels quals es tracten temes com ara l’avarícia, la rancúnia, l’odi injustificat (i no injustificat), la desubicació, les perversions… De manera que també podem parlar d’una novel·la amb alt contingut d’anàlisi psicològica.

Així doncs, amb un vocabulari ben curós i bell, Úna Fingal aconsegueix que qui llegeix la seva història no pugui deixar el llibre fins que arriba a l’última pàgina. D’una banda, perquè ens veiem atrapats per tots els misteris i secrets igual que li passa a l’Eloísa, i d’altra banda perquè també ens atrapa la història des del moment que llegim la primera plana.

Anuncis

Sant Tornem-hi…

… que no ha sigut res. Una petita pausa en el llarg camí de la vida.

Havia deixat el blog abandonat, sí. Una de les conseqüències de tenir dues feines (i encara sort que m’agradaven!) a la vegada que he anat acumulant acreditacions diverses.

En fi. He estat debatint seriosament amb mi mateixa què fer-ne, d’aquest espai. I he decidit recuperar la il·lusió i intentar trobar una estona per mi cada dia en el món cibernàutic.

I precisament avui, un dia de la setmana dels barbuts, un dels dies més freds de l’any, el dia de Sant Antoni… Sant Tornem-hi!

Dia Internacional de la Dona Treballadora

Tenim dret…

  • Tenim dret a treballar lliurement: com vulguem, on vulguem i del que vulguem.
  • Tenim dret a treballar i no ser deixades morir cremades, ni torturades ni violades per exercir la nostra voluntat.
  • Tenim dret a triomfar laboralment sense sacrificar res.
  • Tenim dret a tenir el mateix salari, condicions laborals i oportunitats que un home.
  • Tenim dret a ser contractades encara que estiguem en edat fèrtil / encara que tinguem arrugues i ja no siguem tan guapes.
  • Tenim dret a treballar des de jovenetes sense que això vulgui dir que som estúpides.
  • Tenim dret a conservar el nostre lloc de treball si volem ser mares (si és que ho volem) i a poder compaginar la vida laboral amb la vida familiar.
  • Tenim dret a vestir amb minifaldilla, escot o tanga sense que això signifiqui que estem convidant a l’assetjament sexual.
  • Tenim dret a ascendir laboralment sense que se’ns acusi de “menjar-se-la” als de dalt.
  • Tenim dret a ser “jefas”, a plantar cara i que no se’ns titlli de “putes”, “amargades” i/o “malfollades” per fer-ho.
  • Tenim dret a que se’ns escolti quan fem propostes.
  • Tenim dret a equivocar-nos i no escoltar “dona havies de ser”.
  • Tenim dret a tenir un mal dia i no haver d’escoltar “ja li ha vingut la regla”.

I fins que la societat no en sigui plenament conscient, seguirem lluitant.

 

Miriam Lleó Laso

8/3/2016

I què és el que vol el públic?

L’altre dia va sorgir una d’aquelles converses espontàniament interessants i reflexives amb un amic músic, (sigui dit de pas, fundador de la banda Rock The 80’s, ja anomenada i recomanada en alguna ocasió) sobre què vol el públic. D’alguna manera, en el món de les arts sempre s’imposen modes que acaben eliminant o aixafant les alternatives minoritàries que hi pugui haver. I això, no hauria de ser així, perquè de població, n’hi ha molta, els gustos són ben variats i per tant no hi hauria d’haver cap tipus d’encasellament.

 

Bé deixant certs mítings a banda, parlàvem sobre el fet que avui dia el públic demana, però no se l’escolta. S’imposen certs estils de fer les coses i aclaparen tots els mitjans, però no hi ha una correspondència amb els gustos generals, i això condueix al desastre.

 

Un exemple: teatre. Parlo del teatre de masses, aquell que arrossega a entesos i neòfits. Què és el que hi ha? Teatres enormes buits. I és tot culpa de la crisi? Hi ha hagut una apujada de preus fenomenals gràcies a la màgica idea del 21% d’IVA, però és tot això la causa del desert? La temporada del 2012-2013, el Teatre Lliure de Montjuïc no va omplir tant com esperava en els espectacles més estrella com Dispara, agafa el tresor, repeteix però en canvi, quan va venir la Blanca Portillo amb la seva colla a interpretar el seu Segismundo en una setmana no hi cabia ni una agulla i es sentien laments constants pel fet que s’exhaurissin les entrades.

 

Va ser aleshores quan va sorgir la pregunta per primera vegada: “Què vol el públic?”. I en el fons, el gran públic vol veure clàssics, que serà que n’hi ha pocs en la nostra literatura, i deixar els contemporanis reservats als espais ja pensats per això, que també n’hi ha molts a la ciutat Comtal.

 

Amb el meu amic parlàvem de música. Concerts estiuencs massius amb Dj’s i tota la pesca, però el públic quiet, bevent i xerrant en capelletes. I ningú fa cas als músics. Però en canvi, una banda que torna al de sempre, a interpretar els clàssics dels 80 remouen a tot tipus de públic, rocker i no, adult i jove. I no només pels components, sinó perquè saben commoure.

 

I és que avui dia sembla que s’ha oblidat una part essencialment bàsica del que són les arts performatives: el receptor compta, perquè el receptor interpreta allò que veu i li dóna la rellevància o ho enfonsa. I no hi ha cabuda per lamentacions d’artista incomprès, una vegada passi, però més de dues ja no. I si ens oblidem de que fem espectacle per a que sigui rebut, i passem del receptor, aleshores no es produeix la comunicació amb el públic i desapareix la màgia de la comunicació.

 

No vull dir amb això que hem de deixar de ser creatius. No. Però si volem que la gent segueixi omplint teatres, sales de concerts, etc., també hem de ser conseqüents i fer una anàlisi del lloc on estem i què demana el públic diana. No tothom vol veure performances, no tothom vol veure Lorca, no tothom vol escoltar Bruce Springsteen però tampoc tothom vol ser Lady Gaga.

PLAYA de ÁKABA Editorial publica La noche de los fulgores

Sapphirus Liber

PLAYA de ÁKABA Editorial publica La noche de los fulgores

…Una cucaracha te conducirá hacia la mayor oscuridad…

Composicion digital: Pablo Barrio
Foto de cubierta: Benjamin Thompson (CC BY 3.0)
ISBN ePUB: 978-84-16216-05-5
Colección Arnie

La noche de los fulgores es un relato de terror/misterio/ciencia ficción al estilo americano de los años 50-60.

“Una cucaracha cruzó el despacho de Mike Jagger al mismo tiempo que el teléfono sobre su mesa sonaba con estridencia. Tan solo una vieja lámpara de carburo permanecía encendida en la quietud del despacho. Iluminaba parte del desorden en la mesa y el rostro aletargado del hombre encima de los papeles. La botella vacía de Jack Daniels, osciló con el movimiento de su mano para alcanzar el negro auricular.
—Diga —chirrió con voz pastosa. […] ”

View original post

La cultura no desapareix, es transforma.